De Sant Quirze de Colera a Banyuls de la Marenda. Un recorregut per L'Albera.

Monestir de St. Quirze de Colera, al cor de la serra de l'Albera

Dissabte 21 d'agost, la colla de La Pera vàrem fer una petita excursió al cor de la Serra de l'Albera, a Sant Quirze de Colera, que acabàrem a Banyuls de la Marenda, al Rossellò, on vàrem arribar pel Coll de Banyuls.

Vàrem deixar la N-260 per agafar la carretera de Garriguella fins a Vilamaniscle, on per una pista que ara està asfaltada arribàrem al Monestir de Sant Quirze de Colera. Aquesta antiga abadia benedictina del segle X, que va ser definitvament abandonada el segle XIX amb l'amortització de Mendizabal, és una construcció que sorprèn i deixa bocabadat el primer cop que la veus. De camí, tot creuant l'Alt Empordà, s'ens va revelar el caràcter essencialment mediterrani d'aquesta terra. Així com el Baix Empordà, amb els seus camps verds, els mars de girasols i els seus pobles de pedra ens recorda la Toscana i la Provença, el paissatge àrid, les oliveres i vinyes, les construccions de pedra seca i el cant de les cigales en evoquen Grècia i el sud d'Itàlia.

Els àbsids del Monestir.

El Monestir de Sant Quirze, d'estil romànic, va ser declarat Monument Historicoartístic Nacional l'any 1931 i des del 1993 és un Bé Cultural d'Interès Nacional. A més a més, es troba inclòs dins el Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera. És a dir, que sense cap mena de dubte ens trobem davant d'una petita jòia que actualment pertany a l'Ajuntament de Rabós d'Empordà.

Sta. Maria de Colera

Al seu voltant podem veure, a uns 200 metres per davant de l'edifici, l'esglèsia del segle XII (Sta. Maria de Colera) i, seguint el cami de darrera que en mena cap un pont de fusta, hi trobarem una antiga font i les terrasses de pedra que possibilitaven els cultius que havien d'alimentar la comunitat de frares. També hi trobarem indicacions sobre la tortuga de l'Albera. de la qual hi ha un centre de recuperació al proper municipi de Garriguella. Des de l'amy 2007 s'hi fan visites guiades i a l'estiu és seu d'un festival de música, amb actuacions els dissabtes a la nit.

"Corral de Sant Quirze".
Tel. 972 193 186.

Dinàrem al restaurant que hi ha a tocar, anomenat "Corral de Sant Quirze", on l'aire condicionat ens va fer reviure. Temps enrera s'hi podia anar a sopar també, ara només obren les nits que hi ha concert al Monestir. Està normalment tan plè que es millor reservar taula. S'hi menja carn a la brasa, amanides, escalivada i coses per l'estil. Cal dir que els cargols mereixen menció especial, així com unes butifarres, tant les de pebre com les de perol, de tamany contundent, tot acompanyades d'unes patates fregides que, vist el que trobes per aquests móns de Déu, bé mereixen també fer-ne esment. No vàrem poder menjar un arrós de muntanya que fèia una pinta força interessant ja que només en cuïnen per encàrrec i per tant cal fer-ne la comanda quan es reserva la taula. Tot plegat, amb postres, beguda, un vi negre de l'Empurdà, i cafès per 26€ per persona. Darrer comentari sobre aquest restaurant. Posats a fer, la taula que prefereixo és la del costat de la finestra del cantó de la llar de foc.

Després de dinar, van sortir direcció al coll de Banyuls. Si vas amb un 4x4, pots agafar des de darrera del Monestir una pista de terra que no està en gaire bon estat i que et porta fins trobar la carretera asfaltada que puja des d'Espolla, a pocs kilòmetres del coll. Per agafar aquesta carretera asfaltada, vàrem retrocedir fins el trencall del camí que porta fins Rabós d'Empordà i d'allà fins Espolla on a la rotonda d'entrada al poble s'indica el seu inici.

Haig de confessar que personalment va ser aquesta una part del camí emocionant perquè em va portar records de família. Primer perquè el meu avi, com treballador del Departament d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, va treballar als anys 30 amb una piconadora en la construcció de la carretera que mena d'Espolla a Garriguella. L'altre record va ser pel meu pare que, amb quasi tota seguretat, l'any 1939, en el seu camí de l'exili, va passar a França per aquest coll de Banyuls abans que els francesos el rebessin al seu país portant-lo, com a tants d'altres, al camp de concentració de Saint-Cyprien, a prop d'Argelés-sur-mer. És per això que un cop a dalt el coll i davant la placa commemorativa instal·lada pel Memorial Democràtic, vaig agrair els esforços de l'actual Govern de Catalunya i molt especialment del Conseller Saura per a que aquests espais de la nostra història i de la nostra memòria col·lectiva i personal no es perdin.

La pujada des d'Espolla és més suau que la contundent caiguda fins el mar que ens va portar fins la platja de Banyuls de la Marenda. Pendents de fins del 12%, en una carretera estreta i amb uns revolts de "paella" a la part inicial del descens posa més en valor l'esforç dels ciclistes que ens vàrem creuar, ells pujant i nosaltres baixant. És un bell camí  que transcorre per un mar verd de vinyes de garnatxa que després es convertiran en el famós vi de Banyuls. Arribats a aquesta població del Rosselló, i un cop aparcats els cotxes a la riera, en dirigírem a prendre un bany en una platja urbana que, com molt encertadament va dir un dels nostres, recordava "les vacances de Monsieur Hulot", la famosa pel·lícula de Jacques Tati.

PASSEIG AL VOLTANT DEL LLAC DE BANYOLES

El diumenge 15 d'agost l'hem dedicat a fer el passeig que rodeja L'Estany de Banyoles. Una hora i mitja de caminada tranquila que, feta a primera hora del matí ens permet gaudir d'una llum evocadora, d'uns colors que obren els sentits i uns reflexos de serenor.

L'estany, amb el seu entorn, les plantes i els ànecs, les pesqueres més modernes i el romànic de Sta Maria de Porqueres, captiva.

En acabat, hem anat a esmorçar a Can Selvatà. Autèntic, bo i a preus que no t'indigesten el menjar.  A la brasa a disposició del client que ho volgui, et fas tu mateix allò que has escollit del buffet de viandes, així com la torrada i la ració d'all i oli. No crec que sigui l'últim cop que els visitem.

Àlbum de fotos de l'excursió al Llac de Banyoles.

EXCURSIÓ A SANT CEBRIÀ DE LLEDÓ (Els Metges)

Maria Jesús tot just arribada a Sant Cebrià de Lledó.

Els passat 6 d'agost, la colla de La Pera vàrem pujar a St. Cebrià de Lledò i allà sopàrem al restaurant "Els Metges", que és el mateix nom com es conèix l'indret. El paratge és extraordinari.

Des d'un trencall a ma esquerra, a la carretera GI-664 que mena de La Bisbal d'Empordà a Cassà de la Selva, després de deixar enrera Sant Sadurní de l'Heura, vàrem deixar els cotxes i agafàrem una pista de terra, en bon estat, que després de caminar 5 kilometres i mig en portà fins el nostre objectiu. Un cop a dalt es fa díficil imaginar-te el que diuen les dades de població del segle XIV que indica que cap el 1350 hi havien 259 habitant, aplegats en 19 focs, o sigui, habitatges. També es pot pujar amb cotxe fins a dalt de tot, però el passeig per les Gavarres bé paga la pena, tot i que es tracta d'una pujada continuada, amb pocs trossos planers, del 7 ó 8% de pendent.

Nosaltres vàrem pujar al capvespre, en el moment que el sol, en el seu adéu, tenyia de foc el bosc de pins i alcines. Un cop a dalt de tot, es veu tota la plana al peu de la serralada, amb la ciutat bisbalenca a primer pla, la plana fins el mar i la platja gran de Pals besada per la mar que s'extén fins l'horitzó, amb un panoràmica que va des del Montgrí fins el cap de Begur.

Un cop instal·lats al restaurant, vàrem comprovar que es tracta d'un hostal de muntanya, amb bon producte, ben cuinat i preu raonable. Tot i tractar-se del sopar, jo em vaig "sacrificar" amb un plat de cargols a la llaminera i uns peus de porc a la brasa, amb la corresponent amanida, pa torrats, all i oli, i beguda. De postres, un mató de cabra amb mel que, segons ens va dir en Mon, que regenta l'establiment amb l'Anna, els hi fèia un mas del voltant. S'hi anèu, proveu-lo sense dubtar-ne pas. Pel que vaig veure, la fusta d'embotits, on cada comensal pren el tros de vianda que li en ve gust no desmereix la selecció. Ho vaig deixar per la propera vegada que els visiti.

A la sortida, la nit estalada i les llums dels massos i poblacions llunyanes van saludar-nos fins que agafàrem els cotxes per tornar a La Pera.