 |
| A Espanya, més d'un milió de treballadors i treballadores van certificar l'èxit de la VAGA GENERAL a la manifestació de la tarda |
No val la pena insistir sobre l'èxit de la vaga. Els números canten, les dades de consum elèctric son indiscutibles, tothom va poder veure els serveis mínims del transport semibuits i, a més a més, les massives manifestacions de la tarda del dia 29 de setembre així ho certifiquen. Cal dir que aquest èxit no ha estat fàcil ni podem infravalorar el seu significat, entre d'altres coses, perquè tant els sindicats com la pròpia democràcia si jugaven molt. Molts s'havien plantejat aquesta data, la del 29 de setembre, com l'inici de la batalla final contra els sindicats i haver-se'n sortit victoriosos hagués significat la derrota de l'últim baluard dels treballadors i treballadores davant l'agressivitat del neolliberalisme i el triomf del capitalisme més salvatge. Per això és un triomf democràtic, perquè l'equilibri entre poders i contrapoders és essencial pel desenvolupament de la democràcia.
És per això que el més interessant no és tant insistir en l'èxit de la convocatòria si no reflexionar sobre la suposada crisi de les organitzacions sindicals, la seva vigència i, molt especialment, sobre si l'èxit de la vaga general posa al descobert que la crisi si afecta a altres institucions i, molt especialment, a la democràcia representativa a Espanya.
Resulta patètic veure els esforços de tanta gent compromesa amb l'objectiu de situar als sindicats com una de les aberracions més notòries dels nostres dies. Només la mala fe, la militància en els postulats neolliberals més extrems o la més profunda de les ignoràncies poden ser inspiradores d'actituds tant reaccionàries. Quan tanta gent està en conxorxa, esmerçant tantes energies i ocupant tant de temps en explicar i demostrar la debilitat dels sindicats i la manca de sentit de la seva existència, quan si això fos així aquesta seria una realitat prou evident com per no perdre-hi ni un segon, és que com s'escriu al Tenorio, "los muertos que matasteis, bien vivos están". Sembla com si l'aparell d'agipro del capitalisme hagin interioritzat allò de "que la mentida sigui tan simple que fins i tot els beneits se la creguin".
Qui planteja l'existència dels sindicats al marge de la voluntat dels treballadors i treballadores, com si els sindicats acabessin d'aterrar recent arribats de Mart, s'obliden o volen ocultar que precisament la força dels sindicats està en la seva representativitat. És a dir, que precisament són els treballadors i les treballadores qui donen la legitimitat als sindicats, a través del seu vot directe cada quatre anys, en processos electorals que tenen molta més participació que les eleccions de representants polítics. Hi ha un segona qüestió no menys important de ressenyar. Aquests processos electorals són oberts, o sigui, que poden concorre-hi noves opcions sindicals o persones no vinculades als sindicats majoritaris, tot així, un cop i un altre, CCOO i UGT obtenen el 80% de la representació dels treballadors i treballadores. Dit d'una altra manera, al manca de respecte a les organitzacions sindicals majoritàries té poc d'objectiu i molt d'ideològic, en el sentit d'allò que li va dir Karl Marx a Ludwig Andreas Feuerbach: "la ideologia és la falsa consciència de la realitat".
A la vista de les dades empíriques de la realitat concreta, podem descartar la crisi dels sindicats i ratifiquem la seva vigència com organitzacions arrelades en els interessos i la realitat dels treballadors i treballadores. Podem dir el mateix d'altres organitzacions, estaments o autoproclamats portantveus de la societat? Potser no puguem fer-ho.
Està més legitimat per parlar en nom dels treballadors i les treballadores aquell periodisme subordinat a una línia editorial vinculada a interessos de mercat o que defensa descaradament el capitalisme més ranci que els propis sindicats? És clar que no però aquest periodisme continua amb la seva tasca d'explicar-nos la realitat al marge de les dades concretes, no sigui cas que se li espatlli la notícia.
Però on la cosa té unes proporcions memorables de desgavell social és a la representació política i, molt especialment, al parlament espanyol. En el supòsit de que el nombre de vaguistes al 29 de setembre no arribés als més de 10 milions que diuen els sindicats, i només és una suposició retòrica, el que està clar és que va haver-hi un nombre suficientment important de participants com per no explicar-se la manca de correspondència d'aquesta elevada participació amb la votació de la reforma laboral al Congrés dels Diputats, quan només 5 dels 350 diputats van votar-hi en contra. Si a això li sumem que el propi President Zapatero reconeix que la seva política va en una direcció diferent als seus principis i que una part significativa dels vaguistes dels 29 de setembre eren de la base social i electoral del partit al govern, podríem legítimament afirmar que si hi ha alguna cosa que està en crisi, aquesta és la democràcia representativa i el sistema de representació parlamentària. I cal dir que pel desenvolupament social, polític i econòmic del nostre país, és molt important que la democràcia es desenvolupi i la representació política reflecteixi la realitat social. Potser seria convenient que més d'un i d'una enfoqui adequadament l'anàlisi d'allò que cal fer per superar aquest moment de crisi, que va més allà de la qüestió econòmica.
