diumenge, 10 d’octubre del 2010

CRISI DELS SINDICATS?.. VOLS DIR?

A Espanya, més d'un milió de treballadors i treballadores van certificar l'èxit de la VAGA GENERAL a la manifestació de la tarda
Ha passat més d'una setmana després de la VAGA GENERAL del 29 de setembre. La campanya engegada contra els sindicats abans de la mobilització ha tingut continuïtat després amb l'argument ja conegut sobre el caràcter caduc i antiquat de les organitzacions sindicals.

No val la pena insistir sobre l'èxit de la vaga. Els números canten, les dades de consum elèctric son indiscutibles, tothom va poder veure els serveis mínims del transport semibuits i, a més a més, les massives manifestacions de la tarda del dia 29 de setembre així ho certifiquen. Cal dir que aquest èxit no ha estat fàcil ni podem infravalorar el seu significat, entre d'altres coses, perquè tant els sindicats com la pròpia democràcia si jugaven molt. Molts s'havien plantejat aquesta data, la del 29 de setembre, com l'inici de la batalla final contra els sindicats i haver-se'n sortit victoriosos hagués significat la derrota de l'últim baluard dels treballadors i treballadores davant l'agressivitat del neolliberalisme i el triomf del capitalisme més salvatge. Per això és un triomf democràtic, perquè l'equilibri entre poders i contrapoders és essencial pel desenvolupament de la democràcia.

És per això que el més interessant no és tant insistir en l'èxit de la convocatòria si no reflexionar sobre la suposada crisi de les organitzacions sindicals, la seva vigència i, molt especialment, sobre si l'èxit de la vaga general posa al descobert que la crisi si afecta a altres institucions i, molt especialment, a la democràcia representativa a Espanya.

Resulta patètic veure els esforços de tanta gent compromesa amb l'objectiu de situar als sindicats com una de les aberracions més notòries dels nostres dies. Només la mala fe, la militància en els postulats neolliberals més extrems o la més profunda de les ignoràncies poden ser inspiradores d'actituds tant  reaccionàries. Quan tanta gent està en conxorxa, esmerçant tantes energies i ocupant tant de temps en explicar i demostrar la debilitat dels sindicats i la manca de sentit de la seva existència, quan si això fos així aquesta seria una realitat prou evident com per no perdre-hi ni un segon, és que com s'escriu al Tenorio, "los muertos que matasteis, bien vivos están". Sembla com si l'aparell d'agipro del capitalisme hagin interioritzat allò de "que la mentida sigui tan simple que fins i tot els beneits se la creguin".


Qui planteja l'existència dels sindicats al marge de la voluntat dels treballadors i treballadores, com si els sindicats acabessin d'aterrar recent arribats de Mart, s'obliden o volen ocultar que precisament la força dels sindicats està en la seva representativitat. És a dir, que precisament són els treballadors i les treballadores qui donen la legitimitat als sindicats, a través del seu vot directe cada quatre anys, en processos electorals que tenen molta més participació que les eleccions de representants polítics. Hi ha un segona qüestió no menys important de ressenyar. Aquests processos electorals són oberts, o sigui, que poden concorre-hi noves opcions sindicals o persones no vinculades als sindicats majoritaris, tot així, un cop i un altre, CCOO i UGT obtenen el 80% de la representació dels treballadors i treballadores. Dit d'una altra manera, al manca de respecte a les organitzacions sindicals majoritàries té poc d'objectiu i molt d'ideològic, en el sentit d'allò que li va dir Karl Marx a Ludwig Andreas Feuerbach: "la ideologia és la falsa consciència de la realitat".

A la vista de les dades empíriques de la realitat concreta, podem descartar la crisi dels sindicats i ratifiquem la seva vigència com organitzacions arrelades en els interessos i la realitat dels treballadors i treballadores. Podem dir el mateix d'altres organitzacions, estaments o autoproclamats portantveus de la societat? Potser no puguem fer-ho.

Està més legitimat  per parlar en nom dels treballadors i les treballadores aquell periodisme subordinat a una línia editorial vinculada a interessos de mercat o que defensa descaradament el capitalisme més ranci que els propis sindicats? És clar que no però aquest periodisme continua amb la seva tasca d'explicar-nos la realitat al marge de les dades concretes, no sigui cas que se li espatlli la notícia.

Però on la cosa té unes proporcions memorables de desgavell social és a la representació política i, molt especialment, al parlament espanyol. En el supòsit de que el nombre de vaguistes al 29 de setembre  no arribés als més de 10 milions que diuen els sindicats, i només és una suposició retòrica, el que està clar és que va haver-hi un nombre suficientment important de participants com per no explicar-se la manca de correspondència d'aquesta elevada participació amb la votació de la reforma laboral al Congrés dels Diputats, quan només 5 dels 350 diputats van votar-hi  en contra. Si a això li sumem que el propi President Zapatero reconeix que la seva política va en una direcció diferent als seus principis i que una part significativa dels vaguistes dels 29 de setembre eren de la base social i electoral del partit al govern, podríem legítimament afirmar que si hi ha alguna cosa que està en crisi, aquesta és la democràcia representativa i el sistema de representació parlamentària. I cal dir que pel desenvolupament social, polític i econòmic del nostre país, és molt important que la democràcia es desenvolupi i la representació política reflecteixi la realitat social. Potser seria convenient que més d'un i d'una enfoqui adequadament l'anàlisi d'allò que cal fer per superar aquest moment de crisi, que va més allà de la qüestió econòmica.

diumenge, 19 de setembre del 2010

L'ATAC ALS SINDICATS, UNA CREUADA REACCIONÀRIA


Cartell del maig del 68 francés.

Com a continuació de la lletania constant de certs sectors polítics, socials i econòmics, així com de les campanyes d'alguns mitjans de comunicació en contra dels anomenats lliberats sindicals, la presidenta de Madrid ha obert foc real anunciant que n'eliminarà 2.000 amb data màxima de l'1 de gener de 2011.

El problema de fons de la qüestió no està en el que fa un personatge com l'Aguirre que, malgrat s'autoanomena lliberal, és expressió dels sectors més dretants i reaccionaris de PP, convertint-se en el pendó avançats dels creuats contra el sindicalisme. A la vista com han reaccionat certs pal·ladins de la llibertat, gent demòcrata de tota la vida i no pocs generadors d'opinió pública, s'ha posat de manifest que la qüestió és més de fons. Podríem concloure que estem assistint a una batalla, que aquesta gent voldria que fos la final, contra els sindicats per reduir-ne, de manera significativa, la seva influència.

Cal dir que en aquesta batalla el Govern de ZP ho ha tingut clar, ningú en pot tenir dubtes. Ha estat el primer en utilitzar artilleria pesant en contra del poder principal dels sindicats, el seu poder contractual. És a dir, el PSOE ha posat en marxa, dins la anomenada "reforma laboral" que ha promogut, una retallada dràstica a l'eficàcia dels convenis col·lectius sectorial, tenint en compte que aquests suposen un factor clau per a que els sindicats desenvolupin la seva principal tasca i la raó de la seva existència, és a dir, promoure i defendre els interessos dels treballadors.

Només cal llegir el text de la "reforma laboral" promoguda pel Govern i aprovada pel Congrés dels Diputats, amb tan sols els vots contraris d'ICV-IU i d'ERC, per veure que hi han motius suficientes per convocar i fer la Vaga General del 29 de setembre, però per sobre d'altres coses hi trobem l'atac més gran al poder dels sindicats i a la seva principal eina, els convenis col·lectius d'àmbit sectorial. Quan l'estrcutura productiva d'Espanya es caracteritza per la preeminència de les petites i microempreses, la possibilitat contemplada a l'esmentada "reforma laboral" de que les empreses puguin despenjar-se del conveni col·lectiu del seu sector, vol dir que es facilitarà deixar sense protecció a milions de treballadors i treballadores i que els acords col·lectius que es puguin signar a partir d'ara es convertiran en paper mullat per a milions de persones.

Doncs ja tenim sobre la taula dues peces fonamentals d'aquesta batalla contra els sindicats. Un atac contra un dels recursos i mitjans amb que compten aquests per treballar i portar a terme les seves funcions, és a dir, els alliberats, i un atac per reduir substancialment l'eficàcia d'una de les seves principals eines i vies d'influència social, o sigui, els convenis col·lectius sectorials.

Un té l'impressió que en aquest combat els sindicats hi estan sols, ningú els hi fa costat llevat d'algun partit que avui per avui no té la força necessària per ser expressió en el terreny polític d'allò que succeeix en el terreny social. Una dada que ens porta fer aquesta reflexió complementària sobre el "gap" entre la qüestió social i la política al nostre país la trobem al Congrés dels Diputats. Com és possible que de 350 diputats només 5 diputats,  els d'ICV-IU i ERC, votessin en contra de la maleïda "reforma laboral"? Sobre tot tenint en compte que en contra de la qual hi ha un clamor evident: sindicats, associacions i amplis sectors socials s'hi oposen, per lesiva contra els treballadors i treballadores. Per exemple, és legítim preguntar-se si tots els diputats i diputades del Grup Socialista, alguns amb el carnet de l'UGT, valoren tan bé una de les pitjors atzagallades dels darrers temps contra els treballadors d'aquest país com per votar-hi a favor.

Cal recordar que els sindicats espanyols estan sotmessos al rigor democràtic de la representativitat. Ens volen presentar uns sindicats burocràtics, allunyats de les masses i amb un poder que no els hi és legítim, en tant i en quant aquest és aliè a ells mateixos. Res més lluny de la realitat. El sistema de representació sindical a Espanya obliga als sindicats a presentar-se cada 4 anys davant els treballadors per a que aquests escullin els seus representants. Resulta que en els diferents processos electorals que es celebren a les empreses espanyoles, amb un porcentatge de participació altíssim, més alt que en qualsevol altra consulta electoral de cap mena que es pugui celebrar a Espanya, donen com resultat que quasi el 80% dels delegats i delegades escollits ho són sota les sigles de CCOO i UGT. O sigui, el poder dels sindicats és democràtic, legítim i els hi perteny absolutament, i la font d'aquest poder rau en la decisió lliure dels treballadors i treballadores del país.

La conquesta de la llibertat sindical ha estat massa costosa i ha suposat masses sacrificis perquè ara la vulguin retallar i posar-la en qüestió. Perquè en realitat, del que es tracta és d'això, atacar l'últim baluart de la defensa dels interessos del treballadors i treballadores per a que el capitalisme salvatge acabi d'imposar la seva llei. De fet, com a conclusió, podríem dir que la Vaga General del 29 de setembre és necessària també per raons de defensa de la democràcia, a més a més de ser-ho per raons socials, ja que sense l'existència del contrapoder dels sindicats difícilment podríem parlar d'una veritable societat democràtica.

diumenge, 29 d’agost del 2010

De Sant Quirze de Colera a Banyuls de la Marenda. Un recorregut per L'Albera.

Monestir de St. Quirze de Colera, al cor de la serra de l'Albera
Dissabte 21 d'agost, la colla de La Pera vàrem fer una petita excursió al cor de la Serra de l'Albera, a Sant Quirze de Colera, que acabàrem a Banyuls de la Marenda, al Rossellò, on vàrem arribar pel Coll de Banyuls.

Vàrem deixar la N-260 per agafar la carretera de Garriguella fins a Vilamaniscle, on per una pista que ara està asfaltada arribàrem al Monestir de Sant Quirze de Colera. Aquesta antiga abadia benedictina del segle X, que va ser definitvament abandonada el segle XIX amb l'amortització de Mendizabal, és una construcció que sorprèn i deixa bocabadat el primer cop que la veus. De camí, tot creuant l'Alt Empordà, s'ens va revelar el caràcter essencialment mediterrani d'aquesta terra. Així com el Baix Empordà, amb els seus camps verds, els mars de girasols i els seus pobles de pedra ens recorda la Toscana i la Provença, el paissatge àrid, les oliveres i vinyes, les construccions de pedra seca i el cant de les cigales en evoquen Grècia i el sud d'Itàlia.

Els àbsids del Monestir.
El Monestir de Sant Quirze, d'estil romànic, va ser declarat Monument Historicoartístic Nacional l'any 1931 i des del 1993 és un Bé Cultural d'Interès Nacional. A més a més, es troba inclòs dins el Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera. És a dir, que sense cap mena de dubte ens trobem davant d'una petita jòia que actualment pertany a l'Ajuntament de Rabós d'Empordà.

Sta. Maria de Colera
Al seu voltant podem veure, a uns 200 metres per davant de l'edifici, l'esglèsia del segle XII (Sta. Maria de Colera) i, seguint el cami de darrera que en mena cap un pont de fusta, hi trobarem una antiga font i les terrasses de pedra que possibilitaven els cultius que havien d'alimentar la comunitat de frares. També hi trobarem indicacions sobre la tortuga de l'Albera. de la qual hi ha un centre de recuperació al proper municipi de Garriguella. Des de l'amy 2007 s'hi fan visites guiades i a l'estiu és seu d'un festival de música, amb actuacions els dissabtes a la nit.

"Corral de Sant Quirze".
Tel. 972 193 186.
Dinàrem al restaurant que hi ha a tocar, anomenat "Corral de Sant Quirze", on l'aire condicionat ens va fer reviure. Temps enrera s'hi podia anar a sopar també, ara només obren les nits que hi ha concert al Monestir. Està normalment tan plè que es millor reservar taula. S'hi menja carn a la brasa, amanides, escalivada i coses per l'estil. Cal dir que els cargols mereixen menció especial, així com unes butifarres, tant les de pebre com les de perol, de tamany contundent, tot acompanyades d'unes patates fregides que, vist el que trobes per aquests móns de Déu, bé mereixen també fer-ne esment. No vàrem poder menjar un arrós de muntanya que fèia una pinta força interessant ja que només en cuïnen per encàrrec i per tant cal fer-ne la comanda quan es reserva la taula. Tot plegat, amb postres, beguda, un vi negre de l'Empurdà, i cafès per 26€ per persona. Darrer comentari sobre aquest restaurant. Posats a fer, la taula que prefereixo és la del costat de la finestra del cantó de la llar de foc.

Després de dinar, van sortir direcció al coll de Banyuls. Si vas amb un 4x4, pots agafar des de darrera del Monestir una pista de terra que no està en gaire bon estat i que et porta fins trobar la carretera asfaltada que puja des d'Espolla, a pocs kilòmetres del coll. Per agafar aquesta carretera asfaltada, vàrem retrocedir fins el trencall del camí que porta fins Rabós d'Empordà i d'allà fins Espolla on a la rotonda d'entrada al poble s'indica el seu inici.

Haig de confessar que personalment va ser aquesta una part del camí emocionant perquè em va portar records de família. Primer perquè el meu avi, com treballador del Departament d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, va treballar als anys 30 amb una piconadora en la construcció de la carretera que mena d'Espolla a Garriguella. L'altre record va ser pel meu pare que, amb quasi tota seguretat, l'any 1939, en el seu camí de l'exili, va passar a França per aquest coll de Banyuls abans que els francesos el rebessin al seu país portant-lo, com a tants d'altres, al camp de concentració de Saint-Cyprien, a prop d'Argelés-sur-mer. És per això que un cop a dalt el coll i davant la placa commemorativa instal·lada pel Memorial Democràtic, vaig agrair els esforços de l'actual Govern de Catalunya i molt especialment del Conseller Saura per a que aquests espais de la nostra història i de la nostra memòria col·lectiva i personal no es perdin.

La pujada des d'Espolla és més suau que la contundent caiguda fins el mar que ens va portar fins la platja de Banyuls de la Marenda. Pendents de fins del 12%, en una carretera estreta i amb uns revolts de "paella" a la part inicial del descens posa més en valor l'esforç dels ciclistes que ens vàrem creuar, ells pujant i nosaltres baixant. És un bell camí  que transcorre per un mar verd de vinyes de garnatxa que després es convertiran en el famós vi de Banyuls. Arribats a aquesta població del Rosselló, i un cop aparcats els cotxes a la riera, en dirigírem a prendre un bany en una platja urbana que, com molt encertadament va dir un dels nostres, recordava "les vacances de Monsieur Hulot", la famosa pel·lícula de Jacques Tati.

dimecres, 18 d’agost del 2010

LUSOFONIES A TORROELLA DE MONTGRÍ

Francis Loque, Patricia Colaço,
Coco Fernández i David Tavares.
LUSOFONÍAS
La nit del dilluns 16 d'agost, el grup LUSOFONÍAS va omplir de música el pati de Can Quintana, on es celebra el cicle "VEUS DE LA MEDITERRÀNIA" que té lloc a Torroella de Montgrí.

Les seves cançons, algunes de diverses parts del món amb influències lusitanes i d'altres portugueses amb influències de la tradició musical i de ritmes d'altres països, van sonar durant l'hora llarga que va durar el concert.

Va ser un recorregut pels sons de Portugal, Cap Verd, Angola, Brasil, a ritme de "corredinho" (ball camperol portuguès), "semba", Fado i d'altres d'arrels popular. Van sonar cançons, entre d'altres, d' Amàlia Rodrígues, Cesaria Évora, Sara Tavares i no van faltar poemes musicats de Fernando Pessoa.

En definitiva, va ser una vetllada que, a més a més del seu propi encant, va ser un exercici de defensa de la diversitat i la pervivència del coneixement popular que s'ha forjat al llarg dels temps però que ha de renovar-se dia a dia si no vol morir. Un espectacle que ajuda a combatre la "pasteurització" cultural a la qual estem assistint.


diumenge, 15 d’agost del 2010

PASSEIG AL VOLTANT DEL LLAC DE BANYOLES

El diumenge 15 d'agost l'hem dedicat a fer el passeig que rodeja L'Estany de Banyoles. Una hora i mitja de caminada tranquila que, feta a primera hora del matí ens permet gaudir d'una llum evocadora, d'uns colors que obren els sentits i uns reflexos de serenor.

L'estany, amb el seu entorn, les plantes i els ànecs, les pesqueres més modernes i el romànic de Sta Maria de Porqueres, captiva.

En acabat, hem anat a esmorçar a Can Selvatà. Autèntic, bo i a preus que no t'indigesten el menjarA la brasa a disposició del client que ho volgui, et fas tu mateix allò que has escollit del buffet de viandes, així com la torrada i la ració d'all i oli. No crec que sigui l'últim cop que els visitem.




Àlbum de fotos de l'excursió al Llac de Banyoles.

dijous, 12 d’agost del 2010

NIT DE MÚSICA ANDALUSÍ A CAN QUINTANA (TORROELLA DE MONTGRÍ)

Juan Manuel Rubio, Iman i Àlvaro Garrido.
ZEJEL
El dimecres 11 d'agost, al pati de Can Quintana de Torroella de Montgrí i dins la programació de concerts "VEUS DE LA MEDITERRÀNEA", va actuar Zejel, grup de de música andalusí i medieval.

Van ser dues hores de gran bellesa, enriquides amb les explicacions d'en Juan Manuel Rubio que, als instruments de corda i juntament amb la cantant Iman i el percussionista Àlvaro Garrido, forma part d'aquest grup musical. (Noches en los jardines del Real Alcazar).

Evocacions d'una època quan la península ibèrica era cuïlla de cultures.

dissabte, 7 d’agost del 2010

DRET A PARTICIPAR.

Cartell referèndum "Reforma Política"
15/12/1976
Aprofitant les vacances, m'he decidit a crear el meu bloc. La primera qüestió ha estat respondre'm el perquè d'aquesta decisió (sobre a qui li pot interessar que ho faci no m'ho he plantejat per no desanimar-me i deixar-ho correr). Llavors m'ha vingut al cap un cartell de la CGT francesa que vaig veure a les parets d'una empresa, ara fa uns 20 anys. 

El cartell en qüestió proclamava que "EL DRET ÉS AFILIAR-SE", referint-se, obviament, a que el dret conquerit pels treballador és poder sindicar-se llurament i no pas romandre sense fer-ho. A aquest record s'hi ha sumat allò que vaig llegir fa unes setmanes a un article d'en Josep Ramoneda a "El País" sobre la persistent, planificada i gens subtil campanya per promoure el descrèdit de la política i de la participació en política. Es tracta de fer-nos cada cop més vulnerables, desposseïts de força col·lectiva, deixar-nos sense capacitat d'intervenció social mentre s'ens inflama la nostra vessant més individualista.

Ningú hauria d'oblidar com era quest país i aquesta societat ara fa tot just 35 anys. Llevat que allò que es vulgui sigui una societat "no democràtica", la qual cosa encara és més greu, ens hem de qüestionar a on ens porta la desafecció envers la política. En qualsevol cas, és precisament l'exercici de l'acció política dels ciutadans allò que ens permet combatre la corrupció, defensar els drets socials, cívics i nacionals, i fer que el govern i la societat vagin al mateix pas i direcció. A qui pot interessar la desafecció amb la política? Qui és el triunfador d'aquesta situació? No hauríem d'oblidar que el PODER (el que s'escriu amb majúscules) no pretén legitimar-se socialment sino mantenir-se precisament en aquesta posició de domini. Per tant, a qui li pot interessar més la manca de participació ciutadana, l'abstencionisme electoral, la baixa afiliació sindical o un associacionisme enmagrit? Objectivament, no als ciutadans amb menys poder individual.

La participació política és un acte cívic. És a dir, un element de civilització, d'enfortiment de la societat civil, un espai irrenunciable de ciutadania, una afirmació de la condició de ciutadans en el sentit més republicà. Des d'una perspectiva estructural, es tracta de fer desenvolupar els elements democràtics de la societat, dins el concepte de democràcia com l'equilibri entre poder i contrapoder.

No hi ha cosa que més m'indigna que veure, tot i que gaudeixen d'un (gran) poder no legitimat respecte als polítics electes, com alguns comunicadorses es dediquen sistemàticament a la tasca de predicar la desafecció amb la política i albiren un futur prometedor davant l'increment de l'abstencionisme electoral. I tot això, en molts casos, pagats amb diner públic.

Sense més pretencions que dir-ne la meva (en cap cas puc tenir-ne d'altra), he arribat a la conclusió que, com dèia el cartell sindical que esmentava al principi, el dret està en participar. Desitjo que pagui la pena.

divendres, 6 d’agost del 2010

EXCURSIÓ A SANT CEBRIÀ DE LLEDÓ (Els Metges)


Maria Jesús tot just arribada a Sant Cebrià de Lledó.
Els passat 6 d'agost, la colla de La Pera vàrem pujar a St. Cebrià de Lledò i allà sopàrem al restaurant "Els Metges", que és el mateix nom com es conèix l'indret. El paratge és extraordinari.

Des d'un trencall a ma esquerra, a la carretera GI-664 que mena de La Bisbal d'Empordà a Cassà de la Selva, després de deixar enrera Sant Sadurní de l'Heura, vàrem deixar els cotxes i agafàrem una pista de terra, en bon estat, que després de caminar 5 kilometres i mig en portà fins el nostre objectiu. Un cop a dalt es fa díficil imaginar-te el que diuen les dades de població del segle XIV que indica que cap el 1350 hi havien 259 habitant, aplegats en 19 focs, o sigui, habitatges. També es pot pujar amb cotxe fins a dalt de tot, però el passeig per les Gavarres bé paga la pena, tot i que es tracta d'una pujada continuada, amb pocs trossos planers, del 7 ó 8% de pendent.

Nosaltres vàrem pujar al capvespre, en el moment que el sol, en el seu adéu, tenyia de foc el bosc de pins i alcines. Un cop a dalt de tot, es veu tota la plana al peu de la serralada, amb la ciutat bisbalenca a primer pla, la plana fins el mar i la platja gran de Pals besada per la mar que s'extén fins l'horitzó, amb un panoràmica que va des del Montgrí fins el cap de Begur.

Un cop instal·lats al restaurant, vàrem comprovar que es tracta d'un hostal de muntanya, amb bon producte, ben cuinat i preu raonable. Tot i tractar-se del sopar, jo em vaig "sacrificar" amb un plat de cargols a la llaminera i uns peus de porc a la brasa, amb la corresponent amanida, pa torrats, all i oli, i beguda. De postres, un mató de cabra amb mel que, segons ens va dir en Mon, que regenta l'establiment amb l'Anna, els hi fèia un mas del voltant. S'hi anèu, proveu-lo sense dubtar-ne pas. Pel que vaig veure, la fusta d'embotits, on cada comensal pren el tros de vianda que li en ve gust no desmereix la selecció. Ho vaig deixar per la propera vegada que els visiti.

A la sortida, la nit estalada i les llums dels massos i poblacions llunyanes van saludar-nos fins que agafàrem els cotxes per tornar a La Pera.