 |
| Cartell referèndum "Reforma Política" 15/12/1976 |
Aprofitant les vacances, m'he decidit a crear el meu bloc. La primera qüestió ha estat respondre'm el perquè d'aquesta decisió (sobre a qui li pot interessar que ho faci no m'ho he plantejat per no desanimar-me i deixar-ho correr). Llavors m'ha vingut al cap un cartell de la CGT francesa que vaig veure a les parets d'una empresa, ara fa uns 20 anys.
El cartell en qüestió proclamava que "EL DRET ÉS AFILIAR-SE", referint-se, obviament, a que el dret conquerit pels treballador és poder sindicar-se llurament i no pas romandre sense fer-ho. A aquest record s'hi ha sumat allò que vaig llegir fa unes setmanes a un article d'en Josep Ramoneda a "El País" sobre la persistent, planificada i gens subtil campanya per promoure el descrèdit de la política i de la participació en política. Es tracta de fer-nos cada cop més vulnerables, desposseïts de força col·lectiva, deixar-nos sense capacitat d'intervenció social mentre s'ens inflama la nostra vessant més individualista.
Ningú hauria d'oblidar com era quest país i aquesta societat ara fa tot just 35 anys. Llevat que allò que es vulgui sigui una societat "no democràtica", la qual cosa encara és més greu, ens hem de qüestionar a on ens porta la desafecció envers la política. En qualsevol cas, és precisament l'exercici de l'acció política dels ciutadans allò que ens permet combatre la corrupció, defensar els drets socials, cívics i nacionals, i fer que el govern i la societat vagin al mateix pas i direcció. A qui pot interessar la desafecció amb la política? Qui és el triunfador d'aquesta situació? No hauríem d'oblidar que el PODER (el que s'escriu amb majúscules) no pretén legitimar-se socialment sino mantenir-se precisament en aquesta posició de domini. Per tant, a qui li pot interessar més la manca de participació ciutadana, l'abstencionisme electoral, la baixa afiliació sindical o un associacionisme enmagrit? Objectivament, no als ciutadans amb menys poder individual.
La participació política és un acte cívic. És a dir, un element de civilització, d'enfortiment de la societat civil, un espai irrenunciable de ciutadania, una afirmació de la condició de ciutadans en el sentit més republicà. Des d'una perspectiva estructural, es tracta de fer desenvolupar els elements democràtics de la societat, dins el concepte de democràcia com l'equilibri entre poder i contrapoder.
Ningú hauria d'oblidar com era quest país i aquesta societat ara fa tot just 35 anys. Llevat que allò que es vulgui sigui una societat "no democràtica", la qual cosa encara és més greu, ens hem de qüestionar a on ens porta la desafecció envers la política. En qualsevol cas, és precisament l'exercici de l'acció política dels ciutadans allò que ens permet combatre la corrupció, defensar els drets socials, cívics i nacionals, i fer que el govern i la societat vagin al mateix pas i direcció. A qui pot interessar la desafecció amb la política? Qui és el triunfador d'aquesta situació? No hauríem d'oblidar que el PODER (el que s'escriu amb majúscules) no pretén legitimar-se socialment sino mantenir-se precisament en aquesta posició de domini. Per tant, a qui li pot interessar més la manca de participació ciutadana, l'abstencionisme electoral, la baixa afiliació sindical o un associacionisme enmagrit? Objectivament, no als ciutadans amb menys poder individual.
La participació política és un acte cívic. És a dir, un element de civilització, d'enfortiment de la societat civil, un espai irrenunciable de ciutadania, una afirmació de la condició de ciutadans en el sentit més republicà. Des d'una perspectiva estructural, es tracta de fer desenvolupar els elements democràtics de la societat, dins el concepte de democràcia com l'equilibri entre poder i contrapoder.
No hi ha cosa que més m'indigna que veure, tot i que gaudeixen d'un (gran) poder no legitimat respecte als polítics electes, com alguns comunicadorses es dediquen sistemàticament a la tasca de predicar la desafecció amb la política i albiren un futur prometedor davant l'increment de l'abstencionisme electoral. I tot això, en molts casos, pagats amb diner públic.
Sense més pretencions que dir-ne la meva (en cap cas puc tenir-ne d'altra), he arribat a la conclusió que, com dèia el cartell sindical que esmentava al principi, el dret està en participar. Desitjo que pagui la pena.
