 |
| Cartell del maig del 68 francés. |
Com a continuació de la lletania constant de certs sectors polítics, socials i econòmics, així com de les campanyes d'alguns mitjans de comunicació en contra dels anomenats lliberats sindicals, la presidenta de Madrid ha obert foc real anunciant que n'eliminarà 2.000 amb data màxima de l'1 de gener de 2011.
El problema de fons de la qüestió no està en el que fa un personatge com l'Aguirre que, malgrat s'autoanomena lliberal, és expressió dels sectors més dretants i reaccionaris de PP, convertint-se en el pendó avançats dels creuats contra el sindicalisme. A la vista com han reaccionat certs pal·ladins de la llibertat, gent demòcrata de tota la vida i no pocs generadors d'opinió pública, s'ha posat de manifest que la qüestió és més de fons. Podríem concloure que estem assistint a una batalla, que aquesta gent voldria que fos la final, contra els sindicats per reduir-ne, de manera significativa, la seva influència.
Cal dir que en aquesta batalla el Govern de ZP ho ha tingut clar, ningú en pot tenir dubtes. Ha estat el primer en utilitzar artilleria pesant en contra del poder principal dels sindicats, el seu poder contractual. És a dir, el PSOE ha posat en marxa, dins la anomenada "reforma laboral" que ha promogut, una retallada dràstica a l'eficàcia dels convenis col·lectius sectorial, tenint en compte que aquests suposen un factor clau per a que els sindicats desenvolupin la seva principal tasca i la raó de la seva existència, és a dir, promoure i defendre els interessos dels treballadors.
Només cal llegir el text de la "reforma laboral" promoguda pel Govern i aprovada pel Congrés dels Diputats, amb tan sols els vots contraris d'ICV-IU i d'ERC, per veure que hi han motius suficientes per convocar i fer la Vaga General del 29 de setembre, però per sobre d'altres coses hi trobem l'atac més gran al poder dels sindicats i a la seva principal eina, els convenis col·lectius d'àmbit sectorial. Quan l'estrcutura productiva d'Espanya es caracteritza per la preeminència de les petites i microempreses, la possibilitat contemplada a l'esmentada "reforma laboral" de que les empreses puguin despenjar-se del conveni col·lectiu del seu sector, vol dir que es facilitarà deixar sense protecció a milions de treballadors i treballadores i que els acords col·lectius que es puguin signar a partir d'ara es convertiran en paper mullat per a milions de persones.
Doncs ja tenim sobre la taula dues peces fonamentals d'aquesta batalla contra els sindicats. Un atac contra un dels recursos i mitjans amb que compten aquests per treballar i portar a terme les seves funcions, és a dir, els alliberats, i un atac per reduir substancialment l'eficàcia d'una de les seves principals eines i vies d'influència social, o sigui, els convenis col·lectius sectorials.
Un té l'impressió que en aquest combat els sindicats hi estan sols, ningú els hi fa costat llevat d'algun partit que avui per avui no té la força necessària per ser expressió en el terreny polític d'allò que succeeix en el terreny social. Una dada que ens porta fer aquesta reflexió complementària sobre el "gap" entre la qüestió social i la política al nostre país la trobem al Congrés dels Diputats. Com és possible que de 350 diputats només 5 diputats, els d'ICV-IU i ERC, votessin en contra de la maleïda "reforma laboral"? Sobre tot tenint en compte que en contra de la qual hi ha un clamor evident: sindicats, associacions i amplis sectors socials s'hi oposen, per lesiva contra els treballadors i treballadores. Per exemple, és legítim preguntar-se si tots els diputats i diputades del Grup Socialista, alguns amb el carnet de l'UGT, valoren tan bé una de les pitjors atzagallades dels darrers temps contra els treballadors d'aquest país com per votar-hi a favor.
Cal recordar que els sindicats espanyols estan sotmessos al rigor democràtic de la representativitat. Ens volen presentar uns sindicats burocràtics, allunyats de les masses i amb un poder que no els hi és legítim, en tant i en quant aquest és aliè a ells mateixos. Res més lluny de la realitat. El sistema de representació sindical a Espanya obliga als sindicats a presentar-se cada 4 anys davant els treballadors per a que aquests escullin els seus representants. Resulta que en els diferents processos electorals que es celebren a les empreses espanyoles, amb un porcentatge de participació altíssim, més alt que en qualsevol altra consulta electoral de cap mena que es pugui celebrar a Espanya, donen com resultat que quasi el 80% dels delegats i delegades escollits ho són sota les sigles de CCOO i UGT. O sigui, el poder dels sindicats és democràtic, legítim i els hi perteny absolutament, i la font d'aquest poder rau en la decisió lliure dels treballadors i treballadores del país.
La conquesta de la llibertat sindical ha estat massa costosa i ha suposat masses sacrificis perquè ara la vulguin retallar i posar-la en qüestió. Perquè en realitat, del que es tracta és d'això, atacar l'últim baluart de la defensa dels interessos del treballadors i treballadores per a que el capitalisme salvatge acabi d'imposar la seva llei. De fet, com a conclusió, podríem dir que la Vaga General del 29 de setembre és necessària també per raons de defensa de la democràcia, a més a més de ser-ho per raons socials, ja que sense l'existència del contrapoder dels sindicats difícilment podríem parlar d'una veritable societat democràtica.
